Referències Jacobees a Catalunya

Justificació

Santiago de Compostela ha estat durant molts segles un dels centres de peregrinació més important del cristianisme. Segons la tradició complia un requisit essencial, resguardar la tomba amb les relíquies de l’Apòstol Sant Jaume el Major o Boanerges, fill del tro o llampec. Així nasqué el Camí de Sant Jaume de Galícia com a artèria principal de les rutes jacobees que procedien de tot Europa, fins arribar a la tomba de l’Apòstol a Galícia.
Existeix la sensació que Catalunya s’ha mantingut al marge del moviment jacobeu i de la peregrinació a Santiago de Compostela. Però la realitat és molt diferent. Històricament Catalunya es un país que, des del primer moment, connecta amb tot el mon jacobeu, com s’ha pogut demostrar en publicacions recents.
El culte religiós a l’Apòstol Sant Jaume a Catalunya fou molt freqüentant des dels primers segles medievals. El nom de Jaume deriva del nom hebreu Iacob, com els Iacobus, Jakobs, Jaqués, Yago, Diego, Santiago (Sant-yago) James, Jactem, Jaume, Giacommo. El
nom de Jaume, es molt usat a Catalunya, on el dugueren sis abats de Montserrat (s. XIV-XVI), i les dinasties reials, dos Comtes de Barcelona i reis d’Aragó, dos Comtes d’Urgell i tres reis de Mallorca. El primer rei catalanoaragonès que dugué el nom de Jaume, fou Jaume I el Conqueridor. En els reialmes de Castella, Lleó i Navarra cap monarca dugué el nom de Santiago.
Catalunya té prop de 300 esglésies en advocació a Sant Jaume. En cap altre país és tan usat el nom com aquí. Molts pobles celebren la festa major en la data del mes de juliol que correspon a Sant Jaume, el dia 25. Llocs com. Font Romeu, Font Bordonera, Peu de Romeu, Santa Maria del Camí, l’Hospitalet, Portal dels Romeus, etc., fan referència a llocs por on passaven els pelegrins.

Situació

En quasi tots els pobles i ciutats per on passen els camins de pelegrinatge a Santiago, que acollien el pas dels pelegrins que anaven a postrar-se al davant del sepulcre del Sant, naixeren llegendes i tradicions que tingueren un arrelament molt important i que es l’herència d’un passat majestuós, ple d’importància, i que va configurar la tradició Jacobea i la confirmació del Camino de Santiago.
Tenim llegendes cristianes i tradicions molt conegudes i famoses arreu dels camins Jacobeus de tota la Península. En el clàssic camí francès que té el seu inici a Roncesvalles està ple de referències a la presència del Sant. Presències de tot tipus, tant en actes guerrers
com en fets miraculosos. Tots aquests miracles i llegendes estan datats a partir de l’any 800, moment en què tingué lloc la troballa de les despulles del Sant.
Catalunya no n’és una excepció, ben al contrari, concretament tenim la primera llegenda cristiana del fet Jacobeu, i que, encara, en l’actualitat es celebra. És la llegenda del Peu del Romeu, de Lleida.
El primer miracle Jacobeu succeí a Saragossa, on s’aparegué la Verge, en cos mortal, a Sant Jaume al damunt d’un pilar.
Diu la llegenda, que Santiago desesperat i cansat del seu apostolat per la península, i en el seu retorn a Jerusalem, es detingué a Saragossa, on se l’hi aparegué la Verge Maria, a qui coneixia de Palestina, en un pilar de pedra o columna, per consolar-lo i animar-
lo.
El Pilar queda així unit a uns dels símbols jacobeus més importants. També es narra aquest fet a Muxía (Finisterre) on la Verge també acudí a consolar Santiago Boanerges, considerat germà de Jesús per alguns, i per tant amb una gran proximitat a Maria.
La basílica del Pilar de Saragossa es un dels més importants símbols sagrats de la pelegrinació a Santiago.
Referències jacobees en el Camí Catalá de Sant Jaume de
Galícia – Cronologia
En la ruta que seguien els pelegrins abans del segle XII des de Catalunya a Compostela, és bastant difícil de precisar un camí únic, però, des de 1119, quan Alfons el Batallador conquista la ribera de l’Ebre i en el 1149, Ramon Berenguer IV conquereix Lleida, la majoria dels pelegrins seguien el recorregut de la vella via romana, per Lleida i després per la ribera de l’Ebre, fins a Logroño, ja que no devien de passar per terres de dominació islàmica.
Històricament Catalunya, des del primer moment, connecta amb tot el mon jacobeu segons consta documentalment. Fent un breu repàs a la documentació relacionada amb el fet jacobeu, trobem una sèrie significativa de dades:
L’any 905, el bisbe d’Urgell consagra l’església vella de Frontanyà sota l’advocació de Sant Jaume, davant la presència dels dos fills del comte Guifré el Pilós. Aquest temple inicia la sèrie d’esglésies catalanes que des del segle X fins al segle XII «té per finalitat la pelegrinació a Sant Jaume de Galícia», com afirma Puig i Cadafalch.
L’any 959, hi ha constància del pelegrinatge de l’abat Cesari, de Santa Cecília de Montserrat, «jo acudia a la casa de Sant Jaume de Galícia, seu apostòlica, on està enterrat en la seva apostòlica Galícia». L’abat Cesari anava a la seu episcopal de Santiago, i no a Roma, quan pretenia la seu episcopal de Tarragona.
L’any 1036, arriba de Compostela Sant Ermengol, bisbe d’Urgell; el 1057, Ermesinda de Carcasonne, esposa de Ramon Borrell, Comte de Barcelona.
L’any 1173, el monjo del Monestir de Ripoll, Arnaldo del Monte, arriba a Compostela, on va anar a copiar el Codex Calixtinus. Avui es conserva, menys el primer capítol i part del cinquè, en l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Barcelona.
L’any 1195, un pelegrí il·lustre fou Alfons II, Comte de
Barcelona, i Rei d’Aragó.

L’any 1218, el rei Jaume, decretà que els pelegrins sols poguessin ser castigats pels delictes que fessin durant el pelegrinatge, mai pels anteriors.
Els anys 1362 i 1395, els papes Urbano V i Bonifaci IX, concediren privilegis espirituals als pelegrins que confessessin a Montserrat els seus pecats. Montserrat era un dels llocs més visitats i es constituïa a sí mateixa com un centre de pelegrinació, tant d’anada com de tornada de Sant Jaume de Galícia.
Referències jacobees en el Camí Català de Sant Jaume de
Galícia – Orografia

L’Hospitalet de Llobregat

La ciutat tingué un dels primes hospitals de peregrins a
Catalunya d’aquí el seu nom.
La part de muntanya de la ciutat s’anomenava Samontà i la part baixa, la Marina.
El terme municipal de l´ Hospitalet és remunta al segle X i una de les parròquies Santa Eulàlia de Provençana als segles X y XI. El segle XII es caracteritza per un creixement manifest de la població de la parròquia. Símptoma d´aquest creixement és la formació d´un nou nucli de població: L´Hospital.
El 1215 es troba documentat per primera vegada el topònim de l´Hospital de Provençana. Es tracta d´un lloc situat a ponent del terme parroquial vora el terme veí de Cornellà. L´aparició d´aquest topònim indica la presència d´un hospital construït molt abans d´aquesta data. Cal tenir en compte que ha de passar un cert temps per
tal que un nom de lloc es popularitzi i es difongui primer verbalment i després per escrit. Jaume Codina proposa que aquest hospital va ser fundat per l´ordre religiosomilitar de Sant Joan de Jerusalem o dels hospitalers durant l´últim quart de segle XII. Malauradament no s´han trobat referències documentals que confirmin aquesta hipòtesi. Si que es parla d´un alberg on s’hi practicava la beneficència, la caritat, l´aixopuc a viatgers i a peregrins. Estava situat al peu del camí Real, a prop de la Torre Blanca i oferia el servei als viatgers que anaven a Barcelona o en venien.
S’imposarà el nom de l´Hospitalet al final del segle XIII quan es construeix un nou hospital per part de Pou Genaver i Joan Ramon. Aquest hospital substitueix al que va ser edificat abans. L´aparició d’aquest hospital o quarenter més modern tingué com a conseqüència un canvi de denominació del lloc progressivament.

Abrera al segle XV o XVI es va formar el carrer Major («el carrer», diuen els papers de l’època, perquè no n’hi havia cap més), al llarg del camí ral de Barcelona a Lleida i Saragossa, i entre el segle XVI i el XVII

Montserrat. Bressol espiritual de Catalunya, muntanya de la comarca del Bages és també i, molt especialment, una muntanya símbol d’un poble. Està situada a migjorn de la comarca. Els municipis de Monistrol i Marganell es reparteixen la meitat del territori monserratí, l’altra meitat correspon als del Bruc i de Collbató, de les comarques de l’Anoia i del Baix Llobregat respectivament.

Igualada
Hospital d’Agualada o Aqualata – Sant Bartomeu
La ciutat tingué des del segle XI, hospital, encara no se sap on estava ubicat. En aquella època la població d’Igualada era incipient i l’existència d’un hospital fa sospitar, que una finalitat era la d’oferir acolliment als nombrosos pelegrins que seguien el camí de Sant Jaume.
La seva funció, era més benèfica que sanitària, majorment es dedicava més a acollir pelegrins i malalts pobres, que a guarir-los. D’això es dedueix que el rei Ferran d’Antequera, que va morir a la ciutat l’any 1416, es va anar a guarir a una casa benestant del carrer Nou, i no pas a l’Hospital. Després l’enterraren al Monestir de Poblet.
Mn. Joan Segura en la seva Historia d’Igualada diu que existí una pesta bubònica al segle XVI, «originada segons sembla per un pelegrí del Rosselló, anomenat Nicolau, el qual va morir a l’Hospital de Sant Bartomeu».

Església de Sant Bartomeu
L’església de Sant Bartomeu, fou enderrocada l’any 1935. L’any
1394 hi ha referències d’un pelegrí que fou detingut quan venia de pelegrinatge i un altre del 1430, d’un pelegrí, natural de les Índies, que anava a visitar els sepulcres de Jerusalem, Roma, Sant Jaume de Galícia, i les capelles de Sant Bartomeu.
En l’any 1884 en el retaule de l’església hi havia la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, una imatge de l’apòstol Sant Bartomeu, i a cada costat les imatges escultòriques de Sant Marcos i Sant Jaume. En el segon altar es venerava la Mare de Déu del Pilar.

En una paret, sota el cor, hi havia, subjectat per uns ferros, una gran creu de fusta, de 8 cm. d’ample, per 2,5 de gruix, i una llargada de
2,70 m per 2,20 m de creuer de braços. Segons la tradició, aquesta creu la duu un pelegrí, que morí en l’Hospital de Sant Bartomeu, quan tornava de Sant Jaume de Compostela, fent compliment d’una penitència.

Santa Maria del Camí
Situada al peu del camí ral de Barcelona a Aragó. Existia abans del 1228, data en què fou cedida al monestir de Santa Cecília de Montserrat.

Montmaneu
Mencionat per Domenico Laffi Boloñés, com Memenen (diminutiu de «mesón») en el seu diari de 1673, a la seva tornada de Santiago. El castell i la parròquia de Montmaneu (Monte Maneu i Monte Menet) apareix als documents des del S XI. Existí un antic hospital de pelegrins.

Pallerols
Anomenat antigament Alcala, quan fou fortalesa muslina. Hi ha l’església de Sant Jaume de Pallerols, SXII. El 1685, i dins el poble existí un hospital de pelegrins amb rendes per a dos llits per malalts que estiguessin de pas.

Hostalets
Mencionat por Domenico Laffi Boloñés, com Mesoncillos (diminutiu de «mesón») en el seu diari de 1673, a la seva tornada de Santiago.

Cervera
S’instal·laren en la població els hospitalers (1111), que fundaren l’ordre de Cervera, una de les més antigues de Catalunya.

Tàrrega
Existí hospital per a pelegrins al segle XIV.

Vilagrassa
Té el seu origen en una vila romana del Baix Imperi. Existí hospital per als pelegrins.

Anglesola
Arnau Berenguer d’Anglesola fundà al 1139, l’hospital per a pelegrins i pobres, que dotà amb els drets d’algunes de les seves possessions, ratificades pel seu fill Bernat d’Anglesola, que en confià la direcció a l’abat de Poblet.

Castellnou de Seana
Tingueren possessions dins el terme de l’ordre del temple, després hospitalers de pelegrins.

El Palau d’Anglesola
Sembla que l’origen de la població es troba en un palau o almunia àrab, que fou conquerida per Ramon Gombau d’Anglesola, que desprès del 1317, passa als hospitalers de Lleida. L’any 1405, es ven el palau a l’ordre de Sant Joan de Jerusalem i aquesta passa a formar part de l’ordre hospitalària de l’Espluga Calba. El Palau continua a la senyoria de l’ordre dels hospitalers, que durà fins al segle XVIII.

El 1322, el senyor del Palau d’Anglesola, el comanador de Montalbà, era de l’orde militar d’Uclés o de Sant Jaume de l’Espasa. L’any 1405, es vengué el Palau a l’orde de Sant Joan de Jerusalem i aquesta passà a formar part de la comanda hospitalera de l’Espluga Calba, que perdurà fins al segle XVIII.

Bell-lloc d’Urgell
Mencionat per Domenico Laffi Boloñés, com Beglioch, en el seu diari de 1673, a la seva tornada de Santiago.

Alcoletge
Aquí s’establiren les monges de Jonqueres, religioses hospitaleres, conegudes com Monges Santiaguistes on mantingueren una jurisdicció dominical. Aquestes monges, conegudes com les Dames Nobles de Santiago tingueren el seu monestir al carrer Jonqueres de Barcelona, i estigueren molt relacionades amb l’ordre de Santiago. L’accés a l’ordre era restringit, a dames de la noblesa, i se’ls permetia una vida en comú, amb un ambient religiós, sense cap vincle de vots, podent casar-se quan volgueren. El convent era de clausura i vestien un hàbit fosc amb ornamenta de color groc i duien brodat al pit una creu-espasa de Santiago.
Els inicis de l’ordre foren al monestir de Jonqueres, terme del
Castell de Terrassa i ara de Sabadell.

Lleida
D’aquesta ciutat hi ha noticies del pas de clergues i pelegrins anant i venint de Roma a Sant Jaume de Galícia. L’any 1485 s’iniciaren
les obres del nou Hospital de Santa Maria, mentre des del 1483, existí una ordre per reparar l’hospital dels Antonians, que donava nom al portal de Sant Antoni, avui avinguda de Catalunya. Lleida tingué
7 hospitals de pelegrins, com també tingueren hospital Cervera i
Igualada.

Capella de Peu del Romeu Lleida

Llegenda dels fanalets

Les noticies històriques més antigues sobre la llegenda jacobea dels fanalets són de l’època del Renaixement, i sobre la devoció dels lleidatans a l’apòstol Sant Jaume, als temps més immediats de la Reconquesta (s. X).
A Lleida, on confluïen quasi totes les rutes catalanes, arribà un pelegrí que tornava de Finisterre i entrà a la ciutat pel camí de Saragossa, per la porta de Sant Antoni. Caminava amb els peus descalços i coixejant, doncs duia clavada una espina en un peu. Pel dolor de la ferida es detingué i els gemecs del seu patiment van atraure l’atenció dels àngels, altres diuen que eren lleidatans, amb uns fanals encesos que il·luminaren la foscor de la nit. El van ajudar a treure’s la bardissa i el van acompanyar a l’Hospital d’en Serra. Al dia següent, es manifestà als lleidatans, que havien acudit davant l’insòlit fet, com l’Apòstol Sant Jaume i la raó de la seva peregrinació, anunciar al poble la vida de Jesús, la passió i la mort.
Des de temps immemorial celebren aquest fet històric, tots els anys, la vigília de Sant Jaume al vespre. La mainada de Lleida,
participa en una processó amb fanalets encesos acompanyant la imatge de Sant Jaume, pel trajecte tradicional, des de la capella de Can Serra a la capella del Peu del Romeu.
L’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes es l’entitat que vetlla per l’organització de la Romeria i també del concurs de fanalets artístics, amb la col·laboració d’institucions i associacions ciutadanes aplegades en fomentar i mantenir aquesta antiga i singular tradició.

Lleida en el Camí
L’any 1149 el comte de Barcelona va reconquistar Lleida, i quedà de nou practicable el pas cap a Aragó, als homes procedents de les terres i ports de Tarragona i Barcelona. Des del segle XII, també a través de la Ribera del Segre, descendent des de Puigcerdà, la Seu d’Urgell i per Balaguer, homes procedents de la Llombardia, Provença i Llenguadoc, arribarien a Lleida aprofitant que les obertes planures portaven a l’interior de la Península.
A l’edat mitjana, l’ afluència de pelegrins pels carrers de la ciutat constituiria un fet periòdic i constant. A finals del segle XV, a causa de l’enemistat amb els reis de França, les guerres i les faccions que infestaven les terres del Principat van fer disminuir en gran manera les peregrinacions compostelanes, al menys, pel que es refereix a la via del Segre.

Barri del Romeu
A l’Edat Mitjana el terme Romeu, al menys en la nostra nomenclatura urbana i comarcal, no té el significat de romeu o pelegrí. Els bizantins, anomenaven Romaios a tot el que era romà,
i així, Romeo i Romea van acabar essent noms patronímics que indicaven persones originals de l’Imperi Llatí. Per tant Romeo indicaria el barri habitat per cristians o mossàrabs. Veiem, doncs, que les expressions de Peu i Cap del Romeu eren utilitzades pels lleidatans del segle XV per indicar el començament i la fi del carrer de pronunciat pendent, el més llarg i empinat de la ciutat vella.

Institut d’Estudis Ilerdencs – IEI

BREU HISTÒRIA DE L’IEI: ORÍGENS I CONSTITUCIÓ

L’Institut d’Estudis Ilerdencs es creà el 25 de març de 1942, essent Josep M. Porcioles president de la Diputació de Lleida.
L’Antic Hospital de Santa Maria, seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, havia estat fins l’any 1935 seu del Museu d’Art de Lleida que incloïa els fons d’escultura procedents de l’antic Museu Arqueològic del Seminari Diocesà de Lleida i els fons de pintura del Museu Morera.
En esclatar la Guerra Civil espanyola, el 1936, l’edifici és convertit en Museu del Poble, gestionat per la Comissaria de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Lleida, i utilitzat com a dipòsit on hi ingressen tots els materials procedents de les confiscacions efectuades pel govern de la Generalitat. Posteriorment, el 27 de març de 1938, aquest dipòsit queda en mans del SDPAN (Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional).

L’any 1941, el delegat del SDPAN a Lleida és J.A. Tarragó
Pleyan, qui també és la persona comissionada per la Diputació de
Lleida per prendre possessió de l’edifici de l’antic hospital de Santa
Maria i de tot el que conté.
El 14 de febrer de 1941, J.A. Tarragó Pleyan presenta un informe sobre la instal·lació d’un arxiu històric com un dels possibles òrgans del futur: Centro de Estudios Leridanos.
Les gestions per constituir el centre se succeeixen molt ràpidament.
La creació de l’Instituto de Estudios Ilerdenses culmina en la reunió de la Comissió Gestora de 25 de març de 1942.
En la vida institucional de l’IEI es distingeixen clarament dues etapes: el PRIMER PERÍODE abasta des de la seva creació el 1942 fins el 1986; i la SEGONA ETAPA, des d’aquest any fins a l’actual.

IEI: DEFINICIÓ I FINALITATS

La Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs adopta, en l’actualitat, la forma d’organisme autònom: això significa que té la gestió directa, en règim de descentralització, del servei públic que la Diputació de Lleida li ha assignat, en aquest cas els serveis de cultura. Gaudeix de personalitat jurídica i patrimoni propis.
Des del punt de vista econòmic depèn fonamentalment de l’aportació pressupostària de la Diputació. Està sotmesa al règim tutelar d’aquesta, és a dir, necessita l’aprovació del Ple de la Corporació provincial en relació a certs aspectes de la seva gestió, com per exemple, els pressupostos, la modificació dels estatuts, la designació del director de la institució, etc. La constitució d’aquest organisme

autònom ve motivada pel traspàs de totes les funcions de cultura de la Diputació a l’Institut per tal d’evitar dualitat de funcions amb el nou organisme emergent, a finals de la dècada dels setanta. Aquest traspàs queda reflectit en les finalitats assumides per la Fundació.
D’aquesta manera, definim com a finalitats de l’IEI:

– La promoció de l’estudi i la investigació del passat,
present i futur de les comarques de Lleida,
– El foment de les ciències, les lletres i les arts,
– La divulgació cultural,
– La normalització de l’ús de la llengua.

Finalitats i actuacions sectorials que es combinen amb l’acció comuna d’assistència i cooperació econòmica, cultural, tècnica i de qualsevol altre tipus, relacionada amb la Fundació, a favor de les comarques i els municipis del territori de Lleida.

INFORMACIÓ GENERAL DE L’IEI. L’EDIFICI: ANTIC HOSPITAL DE SANTA MARIA

La Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida té la seva seu a l’edifici de l’antic hospital de Santa Maria. Ubicat al mig del centre comercial històric de la ciutat de Lleida, aquest edifici és un dels millors exponents conservats del gòtic civil català (segles XV-XVI).
Creat per a amalgamar els set hospitals privats existents a la
Lleida medieval, l’hospital general de Santa Maria fou iniciat l’any
1454, sota els auspicis dels paers de la ciutat i de la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim.
Si bé el procés de les obres estigué caracteritzat per nombroses paralitzacions (l’edifici no s’acabà fins a la primera meitat del segle XVI), el volum general ve marcat per l’homogeneïtat.
De tot l’edifici cal remarcar el pati central, d’estructura quadrada, proporcions equilibrades i de dos nivells d’alçada, en el qual hi ressalta l’escala noble d’accés al pis superior i la galeria d’arcs apuntats.
En les façanes, nobles i austeres, hi destaquen espaiosos finestrals rectangulars que il·luminen els dos pisos superiors de l’edifici.
Així mateix cal esmentar que la decoració es va reservar per a ornamentar la façana principal presidida per una imatge gòtica de la Verge Maria, advocació de l’hospital. L’escultura incorpora també tres escuts d’armes catalanes, obra de Bertran de la Borda (1462-1485).
En el pati central sorprèn, des del punt de vista arquitectònic, l’escalinata de pedra completament coberta i la galeria d’arcs que rodeja interiorment l’edifici.
La planta i alçats generals de l’edifici fou el resultat del treball d’artistes sorgits de l’obra de la Seu Vella, concretament de Jordi Safont i Jaume Borrel.
L’hospital, com la resta d’edificis monumentals de Lleida, va sofrir les conseqüències de la Guerra de Successió: si bé fou creat per ser un hospital públic i civil, Felip V n’utilitzà la meitat del seu espai tot convertint-lo en hospital militar, funció sota la qual quedà fins el
1854 en què retornà a ús exclusivament civil.
majoria dels pelegrins seguien el recorregut de la vella via romana, per Lleida i després per la ribera de l’Ebre, fins a Logroño, ja que no devien de passar per terres de dominació islàmica.
Històricament Catalunya, des del primer moment, connecta amb tot el mon jacobeu segons consta documentalment. Fent un breu repàs a la documentació relacionada amb el fet jacobeu, trobem una sèrie significativa de dades:
L’any 905, el bisbe d’Urgell consagra l’església vella de Frontanyà sota l’advocació de Sant Jaume, davant la presència dels dos fills del comte Guifré el Pilós. Aquest temple inicia la sèrie d’esglésies catalanes que des del segle X fins al segle XII «té per finalitat la pelegrinació a Sant Jaume de Galícia», com afirma Puig i Cadafalch.
L’any 959, hi ha constància del pelegrinatge de l’abat Cesari, de Santa Cecília de Montserrat, «jo acudia a la casa de Sant Jaume de Galícia, seu apostòlica, on està enterrat en la seva apostòlica Galícia». L’abat Cesari anava a la seu episcopal de Santiago, i no a Roma, quan pretenia la seu episcopal de Tarragona.
L’any 1036, arriba de Compostela Sant Ermengol, bisbe d’Urgell; el 1057, Ermesinda de Carcasonne, esposa de Ramon Borrell, Comte de Barcelona.
L’any 1173, el monjo del Monestir de Ripoll, Arnaldo del Monte, arriba a Compostela, on va anar a copiar el Codex Calixtinus. Avui es conserva, menys el primer capítol i part del cinquè, en l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Barcelona.
L’any 1195, un pelegrí il·lustre fou Alfons II, Comte de
Barcelona, i Rei d’Aragó.

L’Hospitalet de Llobregat

Església de Sant Bartomeu
L’església de Sant Bartomeu, fou enderrocada l’any 1935. L’any
1394 hi ha referències d’un pelegrí que fou detingut quan venia de pelegrinatge i un altre del 1430, d’un pelegrí, natural de les Índies, que anava a visitar els sepulcres de Jerusalem, Roma, Sant Jaume de Galícia, i les capelles de Sant Bartomeu.
En l’any 1884 en el retaule de l’església hi havia la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, una imatge de l’apòstol Sant Bartomeu, i a cada costat les imatges escultòriques de Sant Marcos i Sant Jaume. En el segon altar es venerava la Mare de Déu del Pilar.

Santa Maria del Camí
Situada al peu del camí ral de Barcelona a Aragó. Existia abans del 1228, data en què fou cedida al monestir de Santa Cecília de Montserrat.

Montmaneu
Mencionat per Domenico Laffi Boloñés, com Memenen (diminutiu de «mesón») en el seu diari de 1673, a la seva tornada de Santiago. El castell i la parròquia de Montmaneu (Monte Maneu i Monte Menet) apareix als documents des del S XI. Existí un antic hospital de pelegrins.

Pallerols
Anomenat antigament Alcala, quan fou fortalesa muslina. Hi ha l’església de Sant Jaume de Pallerols, SXII. El 1685, i dins el poble existí un hospital de pelegrins amb rendes per a dos llits per malalts que estiguessin de pas.

Hostalets
Mencionat por Domenico Laffi Boloñés, com Mesoncillos (diminutiu de «mesón») en el seu diari de 1673, a la seva tornada de Santiago.

Cervera
S’instal·laren en la població els hospitalers (1111), que fundaren l’ordre de Cervera, una de les més antigues de Catalunya.

Tàrrega
Existí hospital per a pelegrins al segle XIV.
Vilagrassa
Té el seu origen en una vila romana del Baix Imperi. Existí hospital per als pelegrins.

Anglesola
Arnau Berenguer d’Anglesola fundà al 1139, l’hospital per a pelegrins i pobres, que dotà amb els drets d’algunes de les seves possessions, ratificades pel seu fill Bernat d’Anglesola, que en confià la direcció a l’abat de Poblet.

Castellnou de Seana
Tingueren possessions dins el terme de l’ordre del temple, després hospitalers de pelegrins.

El Palau d’Anglesola
Sembla que l’origen de la població es troba en un palau o almunia àrab, que fou conquerida per Ramon Gombau d’Anglesola, que desprès del 1317, passa als hospitalers de Lleida. L’any 1405, es ven el palau a l’ordre de Sant Joan de Jerusalem i aquesta passa a formar part de l’ordre hospitalària de l’Espluga Calba. El Palau continua a la senyoria de l’ordre dels hospitalers, que durà fins al segle XVIII.

Bell-lloc d’Urgell
Mencionat per Domenico Laffi Boloñés, com Beglioch, en el seu diari de 1673, a la seva tornada de Santiago.

Alcoletge
Aquí s’establiren les monges de Jonqueres, religioses hospitaleres, conegudes com Monges Santiaguistes on mantingueren una jurisdicció dominical. Aquestes monges, conegudes com les Dames Nobles de Santiago tingueren el seu monestir al carrer Jonqueres de Barcelona, i estigueren molt relacionades amb l’ordre de Santiago. L’accés a l’ordre era restringit, a dames de la noblesa, i se’ls permetia una vida en comú, amb un ambient religiós, sense cap vincle de vots, podent casar-se quan volgueren. El convent era de clausura i vestien un hàbit fosc amb ornamenta de color groc i duien brodat al pit una creu-espasa de Santiago.
Els inicis de l’ordre foren al monestir de Jonqueres, terme del
Castell de Terrassa i ara de Sabadell.

Lleida
D’aquesta ciutat hi ha noticies del pas de clergues i pelegrins anant i venint de Roma a Sant Jaume de Galícia. L’any 1485 s’iniciaren
les obres del nou Hospital de Santa Maria, mentre des del 1483, existí una ordre per reparar l’hospital dels Antonians, que donava nom al portal de Sant Antoni, avui avinguda de Catalunya. Lleida tingué
7 hospitals de pelegrins, com també tingueren hospital Cervera i
Igualada.

Capella de Peu del Romeu Lleida

Llegenda dels fanalets

Lleida en el Camí
L’any 1149 el comte de Barcelona va reconquistar Lleida, i quedà de nou practicable el pas cap a Aragó, als homes procedents de les terres i ports de Tarragona i Barcelona. Des del segle XII, també a través de la Ribera del Segre, descendent des de Puigcerdà, la Seu d’Urgell i per Balaguer, homes procedents de la Llombardia, Provença i Llenguadoc, arribarien a Lleida aprofitant que les obertes planures portaven a l’interior de la Península.
A l’edat mitjana, l’ afluència de pelegrins pels carrers de la ciutat constituiria un fet periòdic i constant. A finals del segle XV, a causa de l’enemistat amb els reis de França, les guerres i les faccions que infestaven les terres del Principat van fer disminuir en gran manera les peregrinacions compostelanes, al menys, pel que es refereix a la via del Segre.

Barri del Romeu
A l’Edat Mitjana el terme Romeu, al menys en la nostra nomenclatura urbana i comarcal, no té el significat de romeu o pelegrí. Els bizantins, anomenaven Romaios a tot el que era romà,
i així, Romeo i Romea van acabar essent noms patronímics que indicaven persones originals de l’Imperi Llatí. Per tant Romeo indicaria el barri habitat per cristians o mossàrabs. Veiem, doncs, que les expressions de Peu i Cap del Romeu eren utilitzades pels lleidatans del segle XV per indicar el començament i la fi del carrer de pronunciat pendent, el més llarg i empinat de la ciutat vella.

Institut d’Estudis Ilerdencs – IEI

BREU HISTÒRIA DE L’IEI: ORÍGENS I CONSTITUCIÓ

IEI: DEFINICIÓ I FINALITATS

INFORMACIÓ GENERAL DE L’IEI. L’EDIFICI: ANTIC HOSPITAL DE SANTA MARIA

L’any 1915 l’edifici passà a ser propietat de la Diputació de Lleida, la qual el destinà a fins purament culturals: l’any 1942 es crea la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs i li és cedit l’antic hospital de Santa Maria com a seu en perpetuïtat.

Història de l’Hospital de Santa Maria

L’any 1445, el Consell General de la Paeria i el Capítol Catedralici de Lleida van demanar al Sant Pare Eugeni IV que els set hospitals de fundació privada que tenia la ciutat es fusionessin en un de sol, ja que difícilment podien sostenir-se aïlladament.
El 1453, l’esmentat Consell comprà diversos terrenys particulars a la plaça de la Bladeria Vella per tal de bastir-hi l’edifici. L’hospital adoptà el nom de la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim, perquè concedí els permisos reals. El 13 d’abril de 1454 començaren les obres, sota la direcció d’Andreu Pi, mestre d’obres de la Seu Vella.
A partir de 1455 es va continuar la construcció de l’Hospital gràcies a l’ajut d’una renda de 200 lliures jaqueses procedents dels fons de la Pia Almoina de la Seu. El 1459, per fer front a les despeses de construcció de l’Hospital, els paers imposaren un diner per cada lliura de carn sacrificada comprada a les carnisseries de Lleida i també acordaren d’imposar un diner a tots els forasters que passessin per la ciutat. Les obres foren acabades l’any 1517
Després de la Guerra de Successió, una part de l’edifici es convertí en hospital militar amb el nom d’Hospital del Rei. L’any 1854, l’edifici esdevingué una altra vegada hospital civil exclusivament. A partir d’aquell moment, l’Hospital restà en mans de la Paeria.

L’any 1914, la Paeria i la Diputació van fer un conveni per construir un hospital que donés cabuda als malalts de la demarcació de Lleida. Les obres anirien a càrrec de la Diputació i a canvi, l’Ajuntament li cedí l’Hospital de Santa Maria i una peça de terra a la partida de Rejolar (prop de l’església de Sant Martí).
El 1918 la Diputació adquirí uns terrenys a la carretera d’Osca, i el 1923, sota la direcció de l’arquitecte Joaquim Porqueras i Bañeres, començaren les obres del nou Hospital, que va ser inaugurat l’1 de maig de 1928.
Des d’aquell moment, diferents entitats ocuparen l’antic Hospital de Santa Maria. Des de 1934 a 1938 es convertí en Museu del Poble.
L’any 1942, la Diputació de Lleida, creà l’Institut d’Estudis Ilerdencs i li cedí l’ús exclusiu de l’edifici per a les seves finalitats. Des del seu origen, fins ben entrada la dècada del 1980, l’IEI va seguir la cultura oficial del franquisme.
El 1986, es va produir una profunda reforma de la Institució, d’acord amb els canvis polítics que experimentà la societat a partir de la transició democràtica.
En l’actualitat, la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, acull els serveis de: numismàtica, arqueologia, arxius i llegats, audiovisuals, publicacions, biblioteca-hemeroteca, difusió interior, difusió exterior, administració i gestió econòmica. A banda d’aquests serveis l’edifici també acull les activitats dels departaments d’arts, ciències de l’educació, ciències experimentals, matemàtiques i noves tecnologies, ciències jurídiques, econòmiques i socials, ciències de la vida i la salut, micologia, geografia i història, i lletres.

Història de l’Hospital de Santa Maria